No és una broma, heu de repassar!

Estic corregint les proves i crec que algú de vosaltres hauria de fer uns exercicis de repàs per tal de millorar la correcció escrita. Hi ha també uns exercicis molt recomanables al Programa d'Ensenyament de la Llengua Catalana PELC (per entrar-hi, us hi heu d'enregistrar).

INTRODUCCIÓ A LA SOCIOLINGÜÍSTICA-2

Ja coneixeu el concepte de variació lingüística. Sabeu que és molt important la diversitat i variació del llenguatge humà atesa la gran quantitat de llengües que hi ha al món.  Però aquesta diversitat (que és lingüística i cultural) no es pot mantenir si no es manté també la llengua i la cultura pròpies. Coneixerem ara el concepte de sociolingüística que estudia l'ús de la llengua i analitza les relacions que hi ha entre les llengües i el medi. 

Què és la sociolingüística? La sociolingüística és la disciplina que estudia les interaccions (acció o influència mútua) entre la llengua i el medi social. Així com la lingüística estudia l'estructura de la llengua, la sociolingüística estudia l'ús que hom fa de la llengua. Els principals iniciadors de la sociolingüística als Països Catalans van ser: Antoni M. Badia i Margarit, Francesc Vallverdú, Lluís V. Aracil i Rafael Ninyoles.

Pel que fa als temes que tracta la sociolingüística catalana, Boix i Vila (1998:34) consideren que: "Els temes estrella de la sociolingüística catalana han estat els rellevants per a la recuperació de la comunitat lingüística catalana: la fixació de la llengua normativa i la dinàmica entre aquesta i les altres varietats lingüístiques; els fenòmens de llengües en contacte; el bilingüisme, la diglòssia i els processos de substitució lingüística; la immigració, la integració lingüística i el capgirament del procés de substitució lingüística; la funció de l'ensenyament en el manteniment i extensió de la llengua, etc."

Farem ara un apropament a l'estudi dels fenòmens de contacte.

Una llengua existeix perquè hi ha un grup de parlants que s'hi comuniquen i comparteixen la mateixa llengua, és a dir, formen part d'una comunitat lingüística. Aquesta comunitat sol compartir territori, una història comuna, referents culturals i la consciència de pertànyer a un mateix grup.

Però aquesta comunitat lingüística no viu aïllada geogràficament, és evident que existeix el contacte entre pobles per raons diverses: contacte per raons de veïnatge, per desplaçament de la població (immigració), per raons econòmiques, comercials, polítiques i socials, per conflictes bèl·lics, etc.

La relació entre una comunitat i una altra que parlen llengües diferents comporta doncs, un contacte lingüístic, i alhora, un canvi o readaptació de la llengua d'una de les dues comunitats o de les dues (a fi de fer possible la intercomunicació).

En general, els membres d'una comunitat lingüística en situació "normal" solen ser monolingües en les seves interrelacions (la qual cosa no vol dir que no coneguin altres idiomes). La seva llengua és la que utilitzen en tots els àmbits. Però el fenomen del contacte de llengües ha fet canviar aquesta situació, per la qual cosa parlarem de bilingüisme.

El concepte de bilingüisme fa referència a l'ús alternatiu de dues o més llengües que fa un individu o un grup. 

Però aquest concepte ha estat sovint manipulat políticament i presentat per alguns sectors com un concepte neutre per amagar el procés de substitució lingüística en què la llengua dominant guanya terreny. Perquè normalment s'encoratja a ser bilingües als parlants natius de les llengües minoritàries i no existeix la reciprocitat (penseu en el marc legal del català i en l'article que hem llegit, per exemple).

Podem parlar de tres tipus de bilingüisme (segons el punt de vista de la persona, del territori o de l'ús social):

• Bilingüisme Individual
• Bilingüisme Territorial
• Bilingüisme Social 

Bilingüisme individual: 

Familiar: un individu és bilingüe perquè, en el context familiar, es parlen dues llengües i ell les ha apreses dins aquest àmbit.

Instrumental: una persona aprèn una segona llengua perquè en té necessitat. Es tractaria de les motivacions que porten moltes persones a aprendre una nova llengua per tal de promoure's laboralment.

Integrador: és la motivació que porta un ciutadà a aprendre una nova llengua per integrar-se dins la societat que la parla.

Cultural: una persona aprèn una llengua perquè li interessa la llengua que vehicula.

Actiu: s'entenen i es parlen les dues llengües.

Passiu: s'entenen les dues llengües, però només se'n parla una.

Simètric: es coneixen per igual les dues llengües.

Asimètric: es coneixen de manera desigual les dues llengües. 

Bilingüisme territorial: Espai geogràfic dividit en dues zones clarament delimitades lingüísticament. En una zona s'empra una llengua i en l'altra, una llengua diferent.

Bilingüisme social: 

Unilateral o unidireccional: en una societat on conviuen dos grups lingüístics diferents, els parlants d'una llengua coneixen la seva i l'altra, mentre que els parlants de la segona llengua són monolingües. En aquests casos s'imposa la llengua dels que tenen com a mínim un grup de parlants que són unilingües.

Bidireccional: els membres d'ambdós grups socials coneixen les dues llengües (aquest cas és més difícil de trobar).  

Neutre: s'empren les dues llengües lliurement (un cas també poc habitual)

Diglòssic: cada llengua exerceix funcions diferents.

Un altre terme que cal remarcar relacionat amb el contacte de llengües és el de diglòssia. El sociolingüista C. Ferguson (1959) va emprar aquest terme per descriure situacions de contacte entre dues varietats d'una mateixa llengua en què s'utilitzava una llengua per als àmbits formals i l'altra per als informals. El sociolingüista J. Fishman (1967) va estendre el significat del terme en aplicar-lo als casos en què el canvi funcional no és entre dues varietats de la mateixa llengua, sinó entre dues llengües.

Quan les funcions socials de dues llengües es divideixen, per una situació de bilingüisme diglòssic i la llengua pròpia d'una comunitat pateix un procés de reducció dels seus usos (a causa de la presència de la llengua de l'altra comunitat) que compta amb el poder polític i econòmic, podem parlar de minorització lingüística (feu una mirada a la cronologia de la repressió o minorització de la llengua catalana és possible que l'autor d'aquest recull sigui del país valencià, perquè hi ha alguns fets de les Illes que no hi figuren, és clar que el caràcter obert d'aquesta publicació permet que hi afegim el que calgui).

El conflicte lingüístic es posa de manifest quan el contacte de dues llengües origina una situació, diguéssim de competència, entre les dues llengües. La llengua d'una comunitat (que es troba en el seu territori) és reemplaçada progressivament per una altra (d'un altre territori) que li arrabassa els àmbits d'ús. Les raons d'aquest procés són extralingüístiques, es relacionen amb condicionaments externs de tipus polític, econòmic, militar, etc. El conflicte lingüístic pot desembocar en la substitució lingüística o en un desenllaç més desitjable que seria la normalització lingüística.

En un procés de substitució lingüística es donen una sèrie de símptomes característics que són: la interferència, la interposició, la intrusió, la bilingüització i també es produeixen prejudicis lingüístics. Aquests prejudicis lingüístics generen unes normes d'ús restrictiu per a la llengua minoritzada que potencien la substitució progressiva (ex. quan els parlants de la llengua minoritzada usen la llengua dominant sempre que parlen amb desconeguts en situacions quotidianes, el nouvingut al territori pot tenir la sensació que el coneixement de la llengua minoritzada no és necessari ni útil). 

La normalització pot ser un procés lent (segons el nivell de substitució a què s'havia arribat, dels recursos que s'hi destinen, de l'estratègia que se segueix, etc.) consisteix en la recuperació dels usos i funcions socials de la llengua en situació de desavantatge. Per tal de restituir la llengua serà necessari definir i aplicar un conjunt de mesures de tipus polític, jurídic, social i lingüístic.

Per fer front al procés de substitució lingüística és important l'actitud i la superació de prejudicis lingüístics per part dels parlants. Podem distingir dos tipus d'actituds i normes d'ús:

Actituds i normes d'ús interlingüístiques (entre llengües):

ACTITUDS:

-Concepció de qualsevol llengua com a vehicle de comunicació vàlid per a tots els àmbits i usos socials.

-Valoració equitativa de totes les llengües.

-Concepció de la llengua com a patrimoni col·lectiu (interpretació del món, identitat, cohesió cultural, etc.) d’una determinada comunitat lingüística.

-Actitud receptiva envers l’aprenentatge de llengües.

NORMES D’ÚS:

-Ús del català com a vehicle de comunicació en tots els àmbits i usos socials dins de la comunitat lingüística i en tot el seu territori.

-Ús d’altres llengües com a recurs en les comunicacions externes a la pròpia comunitat lingüística.

Actituds i normes d’ús intralingüístiques (entre varietats i registres d’una llengua):

ACTITUDS:

-Acceptació i valoració de la varietat dialectal pròpia.

-Valoració equitativa de les varietats dialectals no-pròpies.

-Concepció de l’estàndard com a marc de referència i model lingüístic interdialectal i de prestigi.

-Acceptació de l’ús de diferents solucions lingüístiques segons el registre adequat a cada situació comunicativa.

-Actitud receptiva envers la millora del domini de la llengua i l’ampliació del ventall de registres propi.

NORMES D’ÚS:

-Ús adequat de la varietat dialectal pròpia o de l’estàndard segons la situació comunicativa.

-Ús adequat dels registres segons la situació comunicativa. Ús de solucions lingüístiques diferents segons la varietat –pròpia o estàndard- i el registre escollits.

Finalment cal repassar els diversos tipus d'actituds lingüístiques que ens podem trobar:

Lleialtat lingüística: Actitud normal de defensa i ús habitual de la pròpia llengua. Ser lleial a la pròpia llengua implica, sense considerar-la més ni menys que cap altra, usar-la i considerar-la amb normalitat.

Autoodi: Consideració negativa cap als propis trets d’identitat. Autoodi lingüístic, per tant, desconsideració envers la pròpia llengua. Es dóna en el context de les comunitats lingüístiques minoritzades.

Xovinisme: És l’efecte contrari, l’altra cara de la moneda de l’autoodi. És l’actitud prepotent dels parlants de llengües majoritàries, que consideren que han de ser entesos pertot arreu en la seva llengua, que la seva llengua és la millor i fins i tot, que ha de ser l’única de l’Estat del qual són ciutadans.