No és una broma, heu de repassar!

Estic corregint les proves i crec que algú de vosaltres hauria de fer uns exercicis de repàs per tal de millorar la correcció escrita. Hi ha també uns exercicis molt recomanables al Programa d'Ensenyament de la Llengua Catalana PELC (per entrar-hi, us hi heu d'enregistrar).

INTRODUCCIÓ A LA SOCIOLINGÜÍSTICA-2

Ja coneixeu el concepte de variació lingüística. Sabeu que és molt important la diversitat i variació del llenguatge humà atesa la gran quantitat de llengües que hi ha al món.  Però aquesta diversitat (que és lingüística i cultural) no es pot mantenir si no es manté també la llengua i la cultura pròpies. Coneixerem ara el concepte de sociolingüística que estudia l'ús de la llengua i analitza les relacions que hi ha entre les llengües i el medi. 

Què és la sociolingüística? La sociolingüística és la disciplina que estudia les interaccions (acció o influència mútua) entre la llengua i el medi social. Així com la lingüística estudia l'estructura de la llengua, la sociolingüística estudia l'ús que hom fa de la llengua. Els principals iniciadors de la sociolingüística als Països Catalans van ser: Antoni M. Badia i Margarit, Francesc Vallverdú, Lluís V. Aracil i Rafael Ninyoles.

Pel que fa als temes que tracta la sociolingüística catalana, Boix i Vila (1998:34) consideren que: "Els temes estrella de la sociolingüística catalana han estat els rellevants per a la recuperació de la comunitat lingüística catalana: la fixació de la llengua normativa i la dinàmica entre aquesta i les altres varietats lingüístiques; els fenòmens de llengües en contacte; el bilingüisme, la diglòssia i els processos de substitució lingüística; la immigració, la integració lingüística i el capgirament del procés de substitució lingüística; la funció de l'ensenyament en el manteniment i extensió de la llengua, etc."

Farem ara un apropament a l'estudi dels fenòmens de contacte.

Una llengua existeix perquè hi ha un grup de parlants que s'hi comuniquen i comparteixen la mateixa llengua, és a dir, formen part d'una comunitat lingüística. Aquesta comunitat sol compartir territori, una història comuna, referents culturals i la consciència de pertànyer a un mateix grup.

Però aquesta comunitat lingüística no viu aïllada geogràficament, és evident que existeix el contacte entre pobles per raons diverses: contacte per raons de veïnatge, per desplaçament de la població (immigració), per raons econòmiques, comercials, polítiques i socials, per conflictes bèl·lics, etc.

La relació entre una comunitat i una altra que parlen llengües diferents comporta doncs, un contacte lingüístic, i alhora, un canvi o readaptació de la llengua d'una de les dues comunitats o de les dues (a fi de fer possible la intercomunicació).

En general, els membres d'una comunitat lingüística en situació "normal" solen ser monolingües en les seves interrelacions (la qual cosa no vol dir que no coneguin altres idiomes). La seva llengua és la que utilitzen en tots els àmbits. Però el fenomen del contacte de llengües ha fet canviar aquesta situació, per la qual cosa parlarem de bilingüisme.

El concepte de bilingüisme fa referència a l'ús alternatiu de dues o més llengües que fa un individu o un grup. 

Però aquest concepte ha estat sovint manipulat políticament i presentat per alguns sectors com un concepte neutre per amagar el procés de substitució lingüística en què la llengua dominant guanya terreny. Perquè normalment s'encoratja a ser bilingües als parlants natius de les llengües minoritàries i no existeix la reciprocitat (penseu en el marc legal del català i en l'article que hem llegit, per exemple).

Podem parlar de tres tipus de bilingüisme (segons el punt de vista de la persona, del territori o de l'ús social):

• Bilingüisme Individual
• Bilingüisme Territorial
• Bilingüisme Social 

Bilingüisme individual: 

Familiar: un individu és bilingüe perquè, en el context familiar, es parlen dues llengües i ell les ha apreses dins aquest àmbit.

Instrumental: una persona aprèn una segona llengua perquè en té necessitat. Es tractaria de les motivacions que porten moltes persones a aprendre una nova llengua per tal de promoure's laboralment.

Integrador: és la motivació que porta un ciutadà a aprendre una nova llengua per integrar-se dins la societat que la parla.

Cultural: una persona aprèn una llengua perquè li interessa la llengua que vehicula.

Actiu: s'entenen i es parlen les dues llengües.

Passiu: s'entenen les dues llengües, però només se'n parla una.

Simètric: es coneixen per igual les dues llengües.

Asimètric: es coneixen de manera desigual les dues llengües. 

Bilingüisme territorial: Espai geogràfic dividit en dues zones clarament delimitades lingüísticament. En una zona s'empra una llengua i en l'altra, una llengua diferent.

Bilingüisme social: 

Unilateral o unidireccional: en una societat on conviuen dos grups lingüístics diferents, els parlants d'una llengua coneixen la seva i l'altra, mentre que els parlants de la segona llengua són monolingües. En aquests casos s'imposa la llengua dels que tenen com a mínim un grup de parlants que són unilingües.

Bidireccional: els membres d'ambdós grups socials coneixen les dues llengües (aquest cas és més difícil de trobar).  

Neutre: s'empren les dues llengües lliurement (un cas també poc habitual)

Diglòssic: cada llengua exerceix funcions diferents.

Un altre terme que cal remarcar relacionat amb el contacte de llengües és el de diglòssia. El sociolingüista C. Ferguson (1959) va emprar aquest terme per descriure situacions de contacte entre dues varietats d'una mateixa llengua en què s'utilitzava una llengua per als àmbits formals i l'altra per als informals. El sociolingüista J. Fishman (1967) va estendre el significat del terme en aplicar-lo als casos en què el canvi funcional no és entre dues varietats de la mateixa llengua, sinó entre dues llengües.

Quan les funcions socials de dues llengües es divideixen, per una situació de bilingüisme diglòssic i la llengua pròpia d'una comunitat pateix un procés de reducció dels seus usos (a causa de la presència de la llengua de l'altra comunitat) que compta amb el poder polític i econòmic, podem parlar de minorització lingüística (feu una mirada a la cronologia de la repressió o minorització de la llengua catalana és possible que l'autor d'aquest recull sigui del país valencià, perquè hi ha alguns fets de les Illes que no hi figuren, és clar que el caràcter obert d'aquesta publicació permet que hi afegim el que calgui).

El conflicte lingüístic es posa de manifest quan el contacte de dues llengües origina una situació, diguéssim de competència, entre les dues llengües. La llengua d'una comunitat (que es troba en el seu territori) és reemplaçada progressivament per una altra (d'un altre territori) que li arrabassa els àmbits d'ús. Les raons d'aquest procés són extralingüístiques, es relacionen amb condicionaments externs de tipus polític, econòmic, militar, etc. El conflicte lingüístic pot desembocar en la substitució lingüística o en un desenllaç més desitjable que seria la normalització lingüística.

En un procés de substitució lingüística es donen una sèrie de símptomes característics que són: la interferència, la interposició, la intrusió, la bilingüització i també es produeixen prejudicis lingüístics. Aquests prejudicis lingüístics generen unes normes d'ús restrictiu per a la llengua minoritzada que potencien la substitució progressiva (ex. quan els parlants de la llengua minoritzada usen la llengua dominant sempre que parlen amb desconeguts en situacions quotidianes, el nouvingut al territori pot tenir la sensació que el coneixement de la llengua minoritzada no és necessari ni útil). 

La normalització pot ser un procés lent (segons el nivell de substitució a què s'havia arribat, dels recursos que s'hi destinen, de l'estratègia que se segueix, etc.) consisteix en la recuperació dels usos i funcions socials de la llengua en situació de desavantatge. Per tal de restituir la llengua serà necessari definir i aplicar un conjunt de mesures de tipus polític, jurídic, social i lingüístic.

Per fer front al procés de substitució lingüística és important l'actitud i la superació de prejudicis lingüístics per part dels parlants. Podem distingir dos tipus d'actituds i normes d'ús:

Actituds i normes d'ús interlingüístiques (entre llengües):

ACTITUDS:

-Concepció de qualsevol llengua com a vehicle de comunicació vàlid per a tots els àmbits i usos socials.

-Valoració equitativa de totes les llengües.

-Concepció de la llengua com a patrimoni col·lectiu (interpretació del món, identitat, cohesió cultural, etc.) d’una determinada comunitat lingüística.

-Actitud receptiva envers l’aprenentatge de llengües.

NORMES D’ÚS:

-Ús del català com a vehicle de comunicació en tots els àmbits i usos socials dins de la comunitat lingüística i en tot el seu territori.

-Ús d’altres llengües com a recurs en les comunicacions externes a la pròpia comunitat lingüística.

Actituds i normes d’ús intralingüístiques (entre varietats i registres d’una llengua):

ACTITUDS:

-Acceptació i valoració de la varietat dialectal pròpia.

-Valoració equitativa de les varietats dialectals no-pròpies.

-Concepció de l’estàndard com a marc de referència i model lingüístic interdialectal i de prestigi.

-Acceptació de l’ús de diferents solucions lingüístiques segons el registre adequat a cada situació comunicativa.

-Actitud receptiva envers la millora del domini de la llengua i l’ampliació del ventall de registres propi.

NORMES D’ÚS:

-Ús adequat de la varietat dialectal pròpia o de l’estàndard segons la situació comunicativa.

-Ús adequat dels registres segons la situació comunicativa. Ús de solucions lingüístiques diferents segons la varietat –pròpia o estàndard- i el registre escollits.

Finalment cal repassar els diversos tipus d'actituds lingüístiques que ens podem trobar:

Lleialtat lingüística: Actitud normal de defensa i ús habitual de la pròpia llengua. Ser lleial a la pròpia llengua implica, sense considerar-la més ni menys que cap altra, usar-la i considerar-la amb normalitat.

Autoodi: Consideració negativa cap als propis trets d’identitat. Autoodi lingüístic, per tant, desconsideració envers la pròpia llengua. Es dóna en el context de les comunitats lingüístiques minoritzades.

Xovinisme: És l’efecte contrari, l’altra cara de la moneda de l’autoodi. És l’actitud prepotent dels parlants de llengües majoritàries, que consideren que han de ser entesos pertot arreu en la seva llengua, que la seva llengua és la millor i fins i tot, que ha de ser l’única de l’Estat del qual són ciutadans.

Nota

• Aquesta és la part del marc legal de la llengua, a continuació, a INTRODUCCIÓ A LA SOCIOLINGÜÍSTICA-2 trobareu l'apartat dels principals conceptes sociolingüístics que us ajudaran a entendre la situació sociolingüística actual. 

D'entrada us pot semblar que són els mateixos apunts que ja teniu, però no és ben bé així. Està ampliat o reduït, segons he cregut necessari, i ordenat, de manera que faciliti la comprensió. Llegiu-ho bé, amb calma, intentant entendre, no memoritzar simplement (dilluns i dimarts repassarem tots aquests conceptes).

INTRODUCCIÓ A LA SOCIOLINGÜÍSTICA-1

MARC LEGAL DEL CATALÀ

Com sabeu, i heu llegit en els apunts, Espanya és un país plurilingüe, el 41% de la ciutadania espanyola (segons dades de l'INE de 1998) viu en territoris amb dues llengües oficials. Són els territoris de les comunitats autònomes de Catalunya, les Illes Balears, la Comunitat Valenciana, Galícia, País Basc i Navarra. També caldria destacar dos territoris més on es parlen llengües diferents del castellà, Aragó (on es parla català i aragonès) i Astúries (on es parla asturià). Però aquestes llengües no han assolit l'estatus d'oficialitat, perquè no les reconeixen els seus estatuts d'autonomia. A Catalunya, l'Estatut reconeix també l'aranès, llengua pròpia de la Vall d'Aran (on es parla aquesta modalitat de la llengua occitana). 

Una altra dada a tenir en compte és que el 27,5% de la ciutadania espanyola viu en territoris on el català és llengua oficial. 

Aquestes dades són significatives, després de Bèlgica i Luxemburg, Espanya és el país de la Unió Europea on el plurilingüisme esdevé un tret distintiu del país. En aquest sentit, l'article 3 de la Constitució Espanyola reconeix:

1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la.
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts.
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

Per tant, tenim clar que la Constitució reconeix el plurilingüisme d'Espanya i considera les altres llengües espanyoles oficials en les seves comunitats, segons els seus estatuts. I què diuen els estatuts?

Estatut d'Autonomia de Catalunya (text aprovat del 2006), penseu que en els apunts tenim l'article 3 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1979:

 Article 6. La llengua pròpia i les llengües oficials

1. La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d'ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament.
2. El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l'Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d'utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d'establir les mesures necessàries per a facilitar l'exercici d'aquests drets i el compliment d'aquest deure. D'acord amb el que disposa l'article 32, no hi pot haver discriminació per l'ús de qualsevol de les dues llengües.
3. La Generalitat i l'Estat han d'emprendre les accions necessàries per al reconeixement de l'oficialitat del català a la Unió Europea i la presència i la utilització del català en els organismes internacionals i en els tractats internacionals de contingut cultural o lingüístic.
4. La Generalitat ha de promoure la comunicació i la cooperació amb les altres comunitats i els altres territoris que comparteixen patrimoni lingüístic amb Catalunya. A aquests efectes, la Generalitat i l'Estat, segons que correspongui, poden subscriure convenis, tractats i altres mecanismes de col·laboració per a la promoció i la difusió exterior del català.
5. La llengua occitana, denominada aranès a l'Aran, és la llengua pròpia d'aquest territori i és oficial a Catalunya, d'acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística.

Estatut d'Autonomia de les Illes Balears (text aprovat del 2007): 

Article 4

La llengua pròpia
1. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial.
2. Tots tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la, i ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma.
3. Les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears.

Aquí podem contrastar el que diuen tots els estatuts, podeu llegir també, si voleu, el que diu l'Estatut de la Comunitat Valenciana i el d'Aragó pel que fa a la llengua.

Per tal de garantir l'ús oficial i normal de les dues llengües oficials de Catalunya existeix: 

La Llei de Política lingüística de Catalunya (aprovada el 7 de gener de 1998 en substitució de la Llei de Normalització lingüística anterior) vetlla per la consolidació de la política realitzada per la Generalitat en màteria de l'administració, l'ensenyament i els mitjans de comunicació, així com per a millorar la regulació de l'ús oficial del català com a llengua pròpia.

I a les illes, la llei encarregada de desenvolupar l'article 3 de l'Estatut d'Autonomia, pel que fa a la normalització de la llengua catalana, com a pròpia de les Illes Balears en tots els àmbits i de garantir l'ús del català i del castellà com a idiomes oficials d'aquesta Comunitat Autònoma és:

La Llei de Normalització lingüística a les Illes Balears (aprovada pel Parlament el 29 d'abril de 1986). Vegem-ne els objectius i l'article 2.

2.-Són, per tant, objectius de la Llei:
a) Fer efectiu l'ús progressiu i normal de la llengua catalana en l'àmbit oficial i administratiu.
b) Assegurar el coneixement i l'ús progressiu del català com a llengua vehicular en l'àmbit de l'ensenyament.
c) Fomentar l'ús de la llengua catalana en tots els mitjans de comunicació social.
d) Crear la consciència social sobre la importància del coneixement i l'ús de la llengua catalana per tots els ciutadans.

Article 2
1.-La llengua catalana és la llengua pròpia de les Illes Balears i tots tenen el dret de conèixer-la i d'usar-la.
2.-Aquest dret implica poder adreçar-se en català, oralment o per escrit, a l'Administració, als organismes públics i a les empreses públiques i privades. També, implica poder expressar-se en català a qualsevol reunió i desenvolupar en aquesta llengua les activitats professionals, laborals, polítiques, sindicals, religioses i artístiques; així com rebre 1'ensenyament en català i rebre-hi informació a tots els mitjans de comunicació social.
3.-Les manifestacions en llengua catalana, en forma oral o escrita, pública o privada, produeixen plens efectes jurídics i de l'exercici d'aquest dret no pot derivar cap requeriment de traducció ni cap exigència dilatòria o discriminatòria.
4 .-Ningú no podrà es ser discriminat per raó de la llengua oficial que empri.
5.-Les modalitats insulars de la llengua catalana seran objecte d'estudi i protecció, sense perjudici de la unitat de l'idioma. 

A partir d'aquesta llei, el Consell Insular de Menorca aprova la Normativa de regulació de l'ús de les llengües oficials per part del Consell Insular de Menorca. 

Malauradament, la llengua que no hauria de ser motiu de cap conflicte, ha esdevingut arma política i perd reconeixement i protecció per part del Govern Balear. Podeu llegir algunes notícies: 

• El nuevo reglamento de lenguas del Consell se apoya en el Estatut

• La oposición lamenta un nuevo ataque frontal a la identidad

• Aprovada la modificació del reglament de l'ús del català i del castellà 

 

• L'estat del català a les Illes Balears i al País Valencià

(vídeo del programa Àgora de TV3, el tema en qüestió finalitza el minut 31)

• El PP fa retrocedir 26 anys el català a les Balears

• El tema és tan seriós que hi aportarem un toc d'humor del programa Polònia de TV3.